Elisenda Rué i Gòrriz: "Expresados desde el cuerpo, la palabra, la música o la magia, se tratan
Elisenda es una artista catalana licenciada en Bellas Artes de la Universidad de Barcelona. Desarrolló su aptitudes escénicas en el Estudio Nancy Tuñón y se especializó en el género del monólogo y sketch con Tamzin Townzend, ambos en Barcelona. Complementa la formación actoral con la de danza-teatro de Mercè Boronat y Jordi Cortés y se introduce en el mundo del clown de la mano de Montse Bonet, Néstor Muzo, Alex Navarro y Caroline Dream.
Te invitamos a continuación a conocer su visión como artista catalana en el contexto contemporáneo.
¿Cómo definirías tu trabajo?
Mô clown cia. se ubica en un lenguaje escénico donde confluyen el juego clown, la poesía visual y la estructura elemental del teatro clásico en el sentido de ofrecer un recorrido vital a lo largo de cada función. Siempre en clave de humor, público adulto e infantil viaja a un mundo de múltiples emociones a partir de las vivencias que la payasa Mô debe superar recuperando la libertad de la niñez. Expresados desde el cuerpo, la palabra, la música o la magia, se tratan contenidos inherentes a la naturaleza humana y por tanto universales y siempre vigentes como la soledad y necesidad de comunicación (Mô), la generosidad y capacidad de entrega (El Globus Vermell), el autoconocimiento (Môesia), la fe en la ilusión y en los propios sueños (La magia de Mô), la autoaconfianza y afirmación (Il Concerto) o la arrogancia y sus consecuencias (Prrrt). Mô clown cia. reivindica la alegría de vivir, el momento presente y el amor incondicional hacia lo humano.
¿Cuál y cómo ha sido tu recorrido?
La música, el teatro y el arte visual y plástico ya estaban presentes en el entorno familiar más próximo de la infancia. De pequeña tuve el privilegio de recibir clases de dibujo y pintura en casa y asisitr a la academia de música Ars Nova donde practicábamos el estudio del solfeo y piano, el instrumento de la abuela paterna. En la primera adolescencia empecé la experiencia del teatro en el estudio Nancy Tuñón de Barcelona, enlazando posteriormente con la Universitat de Bellas Artes y otros talleres y cursos complementarios con profesionales del medio. A partir de aquí el camino se sucedió como una constante interelación de los lenguajes, enlazándose de diferentes formas a lo largo de los años. Alternando la práctica y la docencia de los mismos, llego al día de hoy fusionándolos en el clown gracias a la libertad que conlleva su práctica.
¿Cómo consideras que se encuentra la situación de la creación/producción cultural en Barcelona?
Considero que es mucha la gente que está creando y produciendo proyectos interesantes en ámbitos artísticos muy diversos, gente preparada y capaz, pero que es muy poca la difusión, apoyo o foco que la sociedad les da para darles visibilidad y posibilidad de crecimiento y desarrollo. Es probable que el sistema y posibilidades cambien en función de si nos situamos en el terreno plástico, musical o escénico, pero de forma genérica, siento que se crean circuitos bastante cerrados y que cuesta mucho acceder a una correspondencia mínimamente proporcional entre la realidad del trabajo y los presupuestos que se les dedica. Lamentablemente, todavía hay mucha precariedad al respecto.
Más información : www.mo-clown-cia.webnode.es
Elisenda és una artista catalana llicenciada en Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Va desenvolupar la seva aptituds escèniques a l'Estudi Nancy Tuñón i es va especialitzar en el gènere del monòleg i sketch amb Tamzin Townzend. Complementa la formació actoral amb la de dansa-teatre de Mercè Boronat i Jordi Cortés i s'introdueix en el món del clown de la mà de Montse Bonet, Néstor Muzo, Àlex Navarro i Caroline Dream.
Et convidem a continuació a conèixer la seva visió com a artista catalana en el context contemporani.
Com definiries la teva feina?
El treball de Mô clown cia. s’ubica en un llenguatge escènic on conflueix el joc del clown i poesia visual amb l’estructura elemental del teatre clàssic en el sentit d’oferir un recorregut vital a través de cada funció. Sempre en clau d’humor, públic de grans i petits viatgen per un món de múltiples emocions a partir de les vivències que la pallassa Mô ha de superar recuperant la llibertat d’infant. Expressats des del cos, la paraula, la música o la màgia, es tracten continguts inherents a la naturalesa humana, continguts per tant universals i sempre vigents com la soletat i necessitat de comunicació (Mô), la generositat i capacitat d’entrega (El Globus Vermell), l’autoconeixement (Môesia), la fe en la il·lusió i en els propis somnis (La màgia de Mô), l’autoaconfiança i afirmació (Il Concerto) o l’arrogància i les seves conseqüències (Prrrt). Mô clown cia. reivindica el goig de viure, l’ ara i aquí i l’amor incondicional envers l’humà.
Quin i com ha estat el teu recorregut?
La música, el teatre i l’art plàstic i visual ja estava present en l’entorn familiar més proper de la infantesa. De petita vaig tenir el privilegi de rebre classes de dibuix i pintura a casa així com d’assisitr a l’acadèmia de música Ars Nova on practicàvem l’estudi del piano, l’instrument de l’àvia paterna. En la primera adolescència vaig començar l’experiència del teatre a l’estudi Nancy Tuñón de Barcelona que enllaçaria amb la posterior entrada a la Universitat de Belles Arts i altres tallers i cursos complementaris amb professionals del medi. A partir d’aquí el camí va ser una constant interelació dels llenguatges succeïnt i enllaçant-se de diferents formes al llarg dels anys. Convinant la pràctica dels mateixos amb la seva docència, arrivo al moment present fusionant aquest vagatge a través del clown gràcies a la llibertat que brinda la seva pràctica.
Com consideres que es troba la situació de la creació / producció cultural a Barcelona?
Considero que és molta la gent que està creant i produint projectes interessants en àmbits artístics ben diversos, gent preparada i capaç, però que és molt poca la difusió, recolzament o focus que la societat els dóna per a fer-los visibles i donar-los possibilitat de créixer i desenvolupar-se. És probable que el sistema i possibilitats variin en funció de si ens situem en el terreny plàstic, musical o escènic, però de forma genèrica sento que es creen circuits bastant tancats i que costa molt accedir a una correspondència mínimament proporcional entre la realitat de la feina i els pressupostos que s’hi poden dedicar. Llastimosament, encara hi ha força precarietat al respecte.
